noviembre 2019 / Traducciones

Diamantes del insomnio

Versiones de Carlos Vitale.

 

Dos llanuras

He amado el Montseny sin amatistas,
la llanura adusta en sus largos inviernos,
los espesos velos de imprecisa niebla.

Conozco el eco claro de las campanas
en las viejas calles de la ciudad de los santos,
la plaza donde colgaron a Bac de Roda.

Camino de los vientos, he amado la otra llanura,
el vuelo de las gaviotas en los sembrados,
las aguas, como nosotros, indecisas.

Sonriendo, el alabastro de las vírgenes
en sus templos de color de tiempo.
El mar, que fue un día nuestro camino.

 

Dues planes

He estimat el Montseny sense amatistes,
la plana adusta en els seus llargs hiverns,
els vels espessos d’imprecisa boira.

Conec el ressò clar de les campanes
als vells carrers de la ciutat dels sants,
la plaça on van penjar en Bac de Roda.

Camí dels vents, he estimat l’altra plana,
els vols de les gavines als sembrats,
les aigües, com nosaltres, indecises.

Somrient, l’alabastre de les verges
dins els seus temples de color de temps.
El mar, que va ser un dia camí nostre.

 

No sé jugar con máscaras

No sé jugar con máscaras, amigos.
Amo demasiado las palabras nuestras
de muchos labios de ceniza, grito y llama.
No me sirven para hacerlas hábil disfraz
de unos pocos pensamientos claros
ni para construirme, en árboles de misterio,
nidos de sueños remotos. En el cruce
de los caminos de la noche, la voz resuena:
hemos escogido, a la espera del alba
los dardos de la verdad, o un duro silencio.

 

No sé jugar amb màscares

No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
de molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
d’uns pocs pensaments clars
ni per bastir-me, en arbres de misteri,
nius de somnis de la nit, la veu ressona:
hem escollit, en l’espera de l’alba
els dards de la veritat, o un dur silenci.

 

A cada amigo

A cada amigo, cincelador de imágenes
y cazador de palabras, quisiera decirle:
—Hazte labios para el grito de esta tierra.
De uno en uno sus sonidos ahora me llegan
como altos hijos de la noche, diamantes del insomnio:
fidelidad os será demandada
y un canto rebelde a todo desfallecimiento,
porque no hay sal para guardar las palabras
sino los labios de los hijos y vuestros versos.

 

A cada amic

A cada amic, cisellador d’imatges
i caçador de mots, voldria dir-li:
—Fes-te llavis pel crit d’aquesta terra.
D’un a un els seus sons ara m’arriben
com alts fills de la nit, diamants de l’insomni:
fidelitat us serà demanada
i un cant rebel a tota defallença,
car no hi ha sal per guardar les paraules
sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

 

Navidad 1970

Nacidos en sangre y con clara sangre lavados,
pero no creados para un día derramarla.
Porque la sangre es para latir gozosa
—en la frente clara de los niños, y en el corazón de viejos
muy cansados de amar—
y recorrer caminos de jóvenes venas.
Y no es la sangre para dar flor a los frutales,
y no es la sangre para hacer crecer los ríos,
y no es la sangre para añadir un color
a los veintiocho de un mar sin sonrisa.

Esto quiero deciros cuando Navidad se acerca
y perdonad si no resulta un christmas
muy gentil, ni bucólico, ni solariego.
Pero el niño nació y su premio,
una herida que nunca jamás hemos cerrado.

 

Nadal 1970

Nascuts en sang i amb clara sang rentats,
però no creats per un dia vessar-ne.
Perquè la sang és per batre joiosa
—al front clar dels infants, i al cor de vells
molt cansats d’estimar—
i resseguir camins de joves venes.
I no és la sang per donar flor als fruiters,
i no és la sang per fer créixer els rius,
i no és la sang per afegir un color
als vint-i-vuit d’un mar sense somriure.

Això vull dir-vos quan Nadal s’acosta
i perdoneu si no resulta un christmas
molt gentil, ni bucòlic, ni pairal.
Però l’infant va néixer i el seu premi,
una ferida que mai més no hem clos.

 

Los inocentes

Los inocentes de hoy también mueren en Asia.
Ya hace tiempo que el rey bíblico ha cambiado de nombre
y se pone tantas máscaras suntuosas y benignas
que no lo reconocemos y los que saben su secreto
se acorazan detrás de rígidas sonrisas.
Los inocentes de hoy tienen mejillas chupadas,
vientres hinchados y piernas que parecen ramas secas
de árboles en invierno. Sus ojos miran a todos
con tanta vieja tristeza como si ya conocieran
que con una ojeada discreta los enterramos de olvido.
Sólo, y vanamente, en largas noches atraviesan
insomnios de poetas que quisieran gritar
porque los gusanos comerán la poca carne que queda
en los huesos inocentes, y no roen el oro.

 

Els innocents

Els innocents d’avui també moren a l’Àsia.
Ja fa temps que el rei bíblic ha canviat de nom
i es posa tantes màscares sumptuoses i benignes
que no el reconeixem i els qui el seu secret saben
es cuirassen darrera d’encarcarats somriures.
Els innocents d’avui tenen galtes xuclades,
ventres inflats i cames que semblen branques seques
dels arbres a l’hivern. Els seus ulls a tots miren
amb tanta vella tristesa com si ja coneguessin
que amb un esguard discret els enterrem d’oblit.
Només, i vanament, en llargues nits travessen
insomnis de poetes que voldrien cridar


Autor

Maria Àngels Anglada

/ Vic (Barcelona), 1930 – Figueres (Girona), 1999. Es una de las principales escritoras en lengua catalana del siglo XX. Licenciada en Filología clásica, cultivó distintos géneros: la narrativa, el ensayo, la poesía y la crítica literaria. Obras como Les Closes (1979), Sandàlies d’escuma (1985), El violí d’Auschwitz (1994), El quadern d’Aram (1997), Paisatge amb poetes (1988), Paradís amb poetes (1993), y los poemarios Díptic (1972), Kyparíssia (1980), Carmina cum fragmentis (1990), Arietta (1996), Arietta II (2009) y Poesia completa (Edicions Vitel·la, 2009, de donde se toma esta selección) la han situado en una posición de vanguardia en las letras catalanas.

noviembre 2019